Tiet!

La vida et sorprent quan menys t'ho esperes, dilluns 6 de Març, aniversari de la meva mare. Aparentment un aniversari normal, sense grans expectatvies ja que la distancia no et deixa fer grans festes ni celebracions. A més a més, el dia és extrany perque estic treballant fins a les tantes. I aprofito un petit descans a la feina per fer la desitjada trucada a la "mamar" i desitjar-li tot lo millor en el seu aniversari.

De sobte, ella m'atura, i diu que el meu germanet està a casa i vol parlar amb mi. En aquels breus moments, en els quals el teléfon canvia de mans, el meu cervell pensa en milers de coses de diferent importancia.

Finalment, sento com la veu del meu germà comença discretament a avançar amb una mena de veu tímida. De cop, hem començo a relaxar al veure que ell comença a parlar normalment amb mi. Però, en el rerefons, segueix haven-t'hi una cosa que no m'acaba de agradar. Una mena de xivarri que hem fa témer el pitjor.

Jo li pregunto directament el meu germà:

Jordi! Que collons passa?
I ell, poquet a poquet, hem va deixant anar una notícia que m'exalta i m'exita al mateix temps. Només hem diu unes paraules ... "seràs tito!".

Jo mateix no me´n se adonar! Me´n faig creus. És inmens. Un mon nou sobre davant meu. Estic a la feina, i en un primer moment reprimeixo la meva alegria i me la faig exclusivament meva. Però deprés de un ratet, ja no puc autoguardar la bona nova i l'explico a tots els companys. Moltes coses hem passen pel cap i començo a fer una marxa enrrera en el temps. Recordo imatges de mun germa i jo tirats pel terra jugant, barallant-nos, jugant a futbol, discutint, ... i de cop, torno al moment actual! I m'encanta!

Crec que serà precios tenir el meu primer nevot. Se que hem caura la baba i que el malcriare, però més igual. Crec que serà una de les persones que més estimaré a part de pare, mare i germans. No se, crec que és algo molt gran i poques vegades havia sentit una alegria tant forta dins meu. Tinc ganes de que arribi i veure'l créixer.


Se que m'ha fet veure que ens fem grans i que tothom va fent la seva vida i evoluciona. Al cap i a la fi, això és el que donarà sentit a les nostres vides i a la nostra família en un futur! Me n'alegro moltissim.

La familia es fa gran!!

Norway, Oslo, i la neu que no para de visitar-nos!

Estem en un pais fred, gelid, en el qual, qualsevol espurna d'aigua es converteix en neu. Actualment, estem rondant els -10 graus, i aixo sembla que no tendeix a canviar. Ni molt menys, portem 4 dies de nevada sense parar i no afluixa.

Aquesta ciutat es sorprenent ja que quan els carrers comencen a mostrar el seu estat natural, i es comencen a dibuixar de nou tots els rastres i marges de boreres, jardins, carrers, ... Apareix un altre cop aquest estrany fenomen de la neu, que torna a enblanquinar-ho tot. Aquesta capa blanca dota la ciutat de una nova virginitat i d'una harmonia que transmet tranquilitat i serenitat. Crec que aixo es un dels motiu per els qual els noruecs son tant tranquils i relaxats. La neu et fa oblidar tots els moments estressants que cadascu porta en si mateix.